LA PRINCESA DE LA MEL
Una
vegada hi havia tres germans tot eixerits, que eren molt pobres. Veient
que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi, van determinar
d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i
quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi
gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van
ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per
tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va
emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres
bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona
de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques.
Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per
tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van
seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar,
veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el
veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li
foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien
deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan
semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un
castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la
porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li
demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els
arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
--
Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses
encantades, i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb
elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella, per
boca dl més gran, que els digués ço que calia fer per a desencantar les
priceses, que tots tres estaven dispossats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al
dia següent crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un
jardí on hi havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les
princeses, havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que
eren les que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però
si no trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de
marbre com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi
gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder
collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li
va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que
cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca
al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser
posat a prova el germà segon, i igualment que el primer, anà a llegir
el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil
pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa, que
s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes,
quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del
castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre
portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa.
Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella
guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres
germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera
com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria
casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant
la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor,
que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat
d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb
tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de
formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -me li pregunta.
--
De què voleu que plori, sino de la meva desventura! Figureu-vos que he
de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una
princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida
els seus súbdits, compareixen a mils, i al cap de ben poca estona el
noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa
recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans
inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
--
Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany,
dins d'aquell estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al
desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava
a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la
seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà,
per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb
aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat
del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li
posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
--
Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així
et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els
teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
--
A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot
anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les
princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que
no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i
a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un
dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan
capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia
desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li
presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien
cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per
què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina
de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles.
Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la
que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament
amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi
des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El
noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel,
de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a
fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del
cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
--Ho
has endevinat! -va dir la interesada, i en aquell mateix moment llença
el vel que li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la
vella guardiana del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els
pellingos que li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà
una cara jove i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns
vestits de seda que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia
a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre
les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i
aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades
que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i
tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de
marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de
càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la
princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb
les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
